Enriquiment ambiental en animals de zoològic

OrioTallo-Parra, Xavier Manteca

Descarregar PDF fitxa tècnica

L’enriquiment ambiental és una estratègia preestablerta i basada en objectius que cerca la millora del benestar animal en promoure estats físics i emocionals positius. Ho fa mitjançant l’estimulació de conductes naturals gratificants i cobrint necessitats tant genèriques (elecció, control, varietat i complexitat) com a específiques. L’enriquiment ambiental, com a pràctica de cura animal, és tan important i necessària com la nutrició o l’atenció veterinària per garantir un òptim benestar animal. En dissenyar i avaluar l’enriquiment ambiental, l’atenció no s’ha de focalitzar en allò que la persona fa o en l’aspecte de l’enriquiment, sinó en allò que genera, indueix, permet o promou en l’animal. L’enriquiment ambiental, també conegut com a enriquiment conductual o simplement referit com a enriquiment, és un principi de cura animal que busca la millora del benestar dels animals en captivitat en afavorir estats mentals i físics òptims. Tot i que el concepte d’enriquiment ambiental s’ha relacionat habitualment amb objectes perquè els animals puguin “jugar”, l’enriquiment ambiental va molt més enllà del fet d’afegir objectes en una instal·lació de manera indiscriminada. L’enriquiment és una estratègia preestablerta i basada en objectius que cerca promoure estats emocionals i físics positius. Aquests estats s’aconsegueixen tant a través de l’estimulació de conductes naturals gratificants com cobrint altres necessitats que no estan completament satisfetes per les condicions de vida estructurals i específiques dels animals (incloent-hi rutines de cura i maneig, disseny de la instal·lació, context social, etc.). Les estratègies d’enriquiment ambiental poden incloure, entre d’altres, els objectius següents:

• Crear ambients dinàmics i estimulants que aportin un cert grau de novetat i canvis a la vida dels animals.
• Afavorir conductes naturals gratificants i espècie-específiques en proveir contextos, oportunitats i competències específiques perquè puguin desenvolupar-se.
• Aportar reptes cognitius i oportunitats socials.
• Facilitar la possibilitat d’escollir i promoure el control dels animals sobre l’entorn i les expectatives vitals.
• Aconseguir estats de manera física òptima i pressupostos d’activitat naturals.

A diferència d’altres pràctiques de cura animal també importants per garantir òptims estats de benestar (com l’atenció veterinària o la nutrició), la pràctica de l’enriquiment ambiental no modifica directament la fisiologia de l’animal. Al seu lloc, l’enriquiment ambiental crea un context i unes oportunitats que els animals poden fer servir o sobre les quals beneficiar-se per cobrir necessitats específiques i desenvolupar-se a nivell físic, psicològic i social. Per tant, encara que com a pràctica de cura animal s’ha desenvolupat més recentment que d’altres, rebent també menys atenció, l’enriquiment ambiental és tan important i necessari com la nutrició o l’atenció veterinària per aconseguir estats òptims de benestar en animals sota cura humana. Els efectes beneficiosos de l’enriquiment ambiental sobre el benestar animal són diversos i han estat àmpliament descrits. L’ús d’enriquiment s’ha associat a concentracions d’hormones menors relacionades amb l’estrès, a la disminució i eliminació de conductes repetitives, així com a la reducció de sobrepès. A més, els animals en captivitat sota programes exitosos d’enriquiment ambiental estan més sans i en millor forma física, exhibeixen una diversitat més gran de conductes i patrons de comportament “desitjats”, i presenten pressupostos d’activitat similars als dels seus conespecífics en llibertat. És interessant esmentar que els estudis que usen biaix cognitiu han demostrat en diverses espècies que els animals que reben enriquiment ambiental són més optimistes (un indicador associat a estats positius de benestar) que aquells que no reben enriquiment. Els efectes terapèutics de l’enriquiment ambiental contra diverses patologies han estat demostrats en diverses espècies, i les seves accions neurobiològiques s’estan estudiant. Alguns estudis recents també han revelat que l’enriquiment ambiental, a través de línies tant maternals com paternals, pot tenir efectes intergeneracionals sobre la descendència i efectes transgeneracionals en les generacions següents mitjançant mecanismes epigenètics. A més, són ben coneguts els efectes positius de l’enriquiment sobre la reproducció a través de canvis en la fisiologia animal, les conductes reproductives i l’estabilitat social. Tot això subratlla la importància de l’enriquiment ambiental i un benestar animal òptim en l’èxit de programes de conservació i en la protecció de la biodiversitat. Tot i que depèn del context que envolta els individus, és important tenir en compte que l’enriquiment pot ser potencialment necessari i s’hauria d’aplicar a totes les espècies, incloent-hi aquelles amb menors capacitats cognitives o repertoris conductuals més simples. A més, les necessitats o les prioritats d’enriquiment poden variar molt no només entre espècies, sinó també entre individus, depenent de diferents factors com el seu temperament, edat, sexe, estat fisiològic, jerarquia social o experiències passades. Les instal·lacions que allotgen els animals, el maneig que se’n fa i altres contextos i factors poden condicionar també l’enriquiment ambiental necessari a aplicar. Això és degut al fet que el disseny d’una instal·lació, les dinàmiques socials, el maneig dels animals, així com activitats d’entrenament o investigació poden cobrir totalment o parcialment algunes de les necessitats dels animals i induir experiències emocionals positives. En institucions zoològiques (englobant zoos, aquaris i altres institucions que tenen cura d’animals salvatges), les persones responsables de l’enriquiment ambiental han d’identificar quines són les necessitats dels individus, les característiques i les condicions de vida, i dissenyar plans d’enriquiment ambiental en conseqüència que cobreixin aquells aspectes que faltin i siguin necessaris per aconseguir nivells de benestar òptims. En definitiva, l’enriquiment ambiental s’ha d’adaptar a les realitats biològiques, socials i contextuals dels individus a qui es vol aplicar enriquiment. Considerant que aquestes realitats estan canviant comptantment i que l’efectivitat de l’enriquiment es pot veure afectada pel temps i la repetició (per exemple, certs enriquiments poden perdre el seu efecte de novetat o deixar de ser reptes cognitius a mesura que els animals s’hi acostumen a ells), les estratègies d’enriquiment ambiental han de ser revisades, modificades i redissenyades constantment en un procés sense final que en pugui garantir l’efectivitat al llarg del temps. Per tant, cal aplicar programes d’enriquiment ambiental de manera reeixida però també un desafiament. Per això, lús de metodologia científica, fonts fiables i coneixement actualitzat és especialment important. Així mateix, formar el personal de les institucions zoològiques amb cursos actualitzats sobre enriquiment ambiental també és crucial.

COM APLICAR L’ENRIQUIMENT AMBIENTAL (VEURE ANNEX al document en PDF)

Encara que hi ha diferents estratègies i guies per aplicar enriquiment ambiental de manera reeixida, totes coincideixen a:

• La necessitat de conèixer profundament la biologia, les expectatives vitals i l’hàbitat natural de l’espècie objectiu, així com les característiques dels individus o grups concrets i el seu maneig i context.
• La importància de realitzar un disseny ben establert en el pla d’enriquiment que inclogui els objectius de benestar a millorar i les estratègies, accions i eines d’enriquiment que es faran servir per assolir-los.
• La necessitat crítica davaluar si les estratègies o el pla denriquiment són efectius i, per tant, si el benestar dels animals objectiu millora.
• L’existència del cicle sense fi dels processos de Detecció-Disseny-Aplicació-Avaluació.

Alguns estudis han classificat l’enriquiment ambiental en cinc categories no mútuament excloents (alimentari, social, sensorial, hàbitat físic i cognitiu). Tanmateix, l’enriquiment ambiental s’hauria d’analitzar en funció dels seus efectes a l’animal, que poden ser diversos, però també diferir entre espècies i individus tal com s’ha esmentat anteriorment. Per tant, en comptes de pensar en l’aparença o les característiques d’una eina o acció d’enriquiment (com és físicament o com es prepara), les estratègies d’enriquiment s’han de dissenyar i avaluar en funció dels estats mentals i/o físics que pretenen induir a l’animal. L’enriquiment ambiental pot englobar des de simples accions o objectes fins a estratègies o eines tremendament complexes. Per exemple, variar l’hora i/o el lloc de l’alimentació per fer-la més impredictible és una estratègia simple que ha demostrat ser un enriquiment ambiental amb èxit en diverses espècies. A l’altre extrem, millores en el benestar dels animals també s’han descrit en animals que participaven en projectes de recerca complexos i les activitats associades dels quals eren percebudes com a estimulants i com un enriquiment cognitiu plaent per part d’alguns individus. De la mateixa manera, tant dissenys d’instal·lacions molt simples com complexos poden enriquir la vida dels animals i millorar-ne el benestar. Afegir una reixeta a les menjadores de les girafes (Giraffa camelopardalis) és una modificació relativament econòmica que ha demostrat fomentar una conducta d’alimentació més natural i reduir estereotípies orals. D’altra banda, la construcció i gestió d’una xarxa complexa i àmplia de camins dins d’un zoo va aportar enormes oportunitats d’enriquiment i va millorar significativament el benestar dels animals que els feien servir. L´objectiu final de l´enriquiment ambiental és millorar el benestar dels individus i no simular entorns naturals o millorar l´experiència dels visitants. Tot i que no són objectius necessàriament contradictoris, algunes estratègies d’enriquiment molt efectives poden fer servir elements que no són presents a l’hàbitat natural de l’espècie a enriquir, o involucrar accions o objectes poc estètics i/o poc naturals. Per exemple, per a algunes espècies afegir olors no naturals ha demostrat ser tan exitós com afegir olors naturals a l’hora de fer un enriquiment sensorial, estimulant conductes exploratòries, afavorint la cohesió del grup i proveint novetat i imprevisibilitat a la instal·lació. Un altre interessant exemple és el dels ximpanzés (Pan troglodytes) en captivitat que feien servir jocs d’ordinador que eren un repte cognitiu i obtenien menjar a manera de recompensa. Aquests individus presentaven un pressupost dactivitat semblant al dels seus conspecífics de vida lliure. Tot i que l’ús d’un ordinador està molt lluny de ser natural per als ximpanzés, es va hipotetitzar que el joc d’ordinador presentava un repte cognitiu per obtenir menjar semblant al que s’han d’enfrontar els ximpanzés en llibertat quan mengen fruits procedents de plantes amb espines. Els jocs dordinador també els donaven loportunitat de resoldre problemes i controlar certs aspectes del seu entorn. Tot i que hi ha resultats contradictoris en estudiar l’impacte en l’experiència dels visitants d’aquells enriquiments ambientals l’aparença dels quals no sembla natural, és responsabilitat de cada institució encaixar totes les estratègies d’enriquiment ambiental necessàries amb les expectatives dels visitants i els objectius educatius i de divulgació. Afortunadament, alguns estudis presenten un increment de la satisfacció dels visitants en observar animals sota enriquiment ambiental, ja que l’activitat general i la diversitat de comportaments s’incrementen habitualment. Sensibilitzar el públic general sobre l’enriquiment ambiental i establir un bon programa de comunicació podrien ser opcions interessants per facilitar un encaix entre aquests objectius de la institució. Les institucions zoològiques modernes han d’integrar l’enriquiment ambiental en la gestió diària dels animals i donar-li una importància i una consideració adequades. Per tant, quan el benestar animal és una prioritat, els recursos humans, econòmics i de temps s’han d’invertir en els programes d’enriquiment ambiental.

Referències

• Blaney EC and Wells DL (2004) La influència de camouflage net barrier en el behaviour, welfare i public perceptions de zoo-housed gorilles. Animal Welfare 13: 111-118
• Carder G and Semple S (2008) Visitor effects en anxiety in two captive groups of western lowland gorilles. Applied Animal Behaviour Science 115: 211–220
• Choo Y, Todd PA and Li D (2011) Visitor effects on zoo orangutans in two novel, naturalistes closures. Applied Animal Behaviour Science 133: 78-86
• Davis N, Schaffner CM i Smith TE (2005) Evidence that zoo visitors influència HPA activity in spider monkeys (Ateles geoffroyii rufiventris). Applied Animal Behaviour Science 90: 131-141
• Hosey G, Melfi V i Pankhurst S (2009) Zoo animals: Behaviour, Management and Welfare. Oxford University Press, Nova York (USA)
• Hosey G, Melfi V, Formella I, Ward SJ, Tokarski M, Brunger D, Brice S and Hill SP (2016) És una aggressió en el zoo-housed ximpanzés i ring-tailed lemurs related el zoo visitor numbers? Zoo Biology 35: 205-209
• Jones H, McGregor PK, Farmer HL i Baker KR. Zoo Biology 35: 222-227
• Mallapur A, Sinha A i Waran N (2005) Influència de visitor presencial en el behaviour de captive lion-tailed macaques (Macaca silenus) housed in Indian zoos. Applied Animal Behaviour Science 94: 341-352
• Ozella L, Favaro L, Carnovale I i Pessani D (2015) Posa’l per captiva African penguins (Spheniscus demersus) in an immersive exhibit adjacent to human bathers. Journal of Applied Animal Welfare Science 18:303-309
• Pifarré M, Valdez R, González-Rebels C, Vázquez C, Romà M i Galindo F (2012) L’efecte de zoo visitors en el behaviour i faecal cortisol de Mexico wolf (Canis lupus baileyi). Applied Animal Behaviour Science 136: 57–62
• Quadres S, Goulart VDL, Passos L, Vecci MAM and Young RJ (2014) Zoo visitor effect on mammal behaviour: Does noise matter? Applied Animal Behaviour Science 156: 78-84
• Rajagopal T, Archunan G i Sekar M (2011) Impact els zoo visitors en les febles cortisols i behavior d’endangered espècies: Indian blackbuck (Antelope cervicapra L.). Journal of Applied Animal Welfare Science 14: 18-32
• Sekar M, Rajagopal T i Archunan G (2008) Influència de zoo visitor presència en el behavior de captive Indian gaur (Bos gaurus gaurus) en el zoological park. Journal of Applied Animal Welfare Science 11: 352-357
• Sellinger RL and Ha JC (2005) Effects of visitor density and intensity on the behavior of two cautive jaguars (Panthera onca) Journal of Applied Animal Welfare Science 8: 233-244
• Sherwen SL, Hemsworth PH, Butler KL, Fanson KV i Magrath MJL (2015) Impacts de visitor número on Kangaroos housed in free-range exhibits. Zoo Biology 34: 287–295
• Sherwen SL, Harvey TJ, Magrath MJL, Butler KL, Fanson KV i Hemsworth PH (2015) Effects de visual contacte amb zoo visitors on black-capped caputxin welfare. Applied Animal Behaviour Science 167: 65-73
• Sherwen SL, Magrath MJL, Butler KL, Phillips CJC i Hemsworth PH (2014) A multi-encloure study investigant la behavioural resposta de meerkats to zoo visitors. Applied Animal Behaviour Science 156: 70-77
• Smith KN and Kuhar CW (2010) Siamangs (Hylobates syndactylus) and white-cheeked gibbons (Hylobates leucogenys) show few behavioral differences related to zoo attendance. Journal of Applied Animal Welfare Science 13: 154-163
• Vidal LS, Guilherme FR, Silva VF, Faccio MC, Martins MM i Briani DC (2016) L’efecte visitant número i espiga proveïment en pacing expressió per jaguars avaluat mitjançant case study. Brazilian Journal of Biology 76: 506-510