Déborah Temple, Eva Mainau, Xavier Manteca
Més informació
Descarregar fitxa tècnica en PDF
El terme “estrès” s’ha utilitzat àmpliament en biologia per descriure un conjunt de canvis fisiològics i de conducta desencadenats per un estímul aversiu. El 1929, Cannon va descriure l’estrès com l’intent del sistema simpàtic adrenomedular (SAM) de regular l’homeòstasi quan l’animal s’enfronta a un estímul aversiu. Més endavant, Selye va realitzar un dels seus estudis clàssics sobre la resposta de l’eix hipotàlem-hipòfisi-adrenal (HHA) davant d’estímuls nocius i va suggerir que l’organisme reacciona de manera inespecífica davant d’una àmplia varietat d’estímuls aversius, principalment amb un augment en l’activitat de l’eix HHA.
Vies implicades en la resposta fisiològica de l’estrès
Tant l’eix HHA com el sistema SAM es consideren, de manera general, els dos elements fonamentals de la resposta d’estrès i la concentració plasmàtica de glucocorticoides s’ha utilitzat molt sovint com a mesura d’estrès. El problema amb aquest enfocament és que l’eix HHA i el sistema SAM tenen una funció crucial en la mobilització d’energia i en la redistribució de nutrients cap als teixits actius. Tant les situacions aversives (ex. baralles) com les que són gratificants (ex. reproducció i aparellament) poden provocar una resposta fisiològica d’estrès similar. Per tant, si l’estrès es considera potencialment negatiu, pot ser enganyós considerar-lo com a sinònim de l’activació de l’eix HHA.
D’altra banda, actualment hi ha prou evidències que demostren que les conseqüències negatives que un estímul aversiu té per a l’animal no depenen de la naturalesa física del dit estímul, sinó més aviat de la mesura que l’animal el pot preveure i controlar. Per tant, s’ha suggerit que el terme “estrès” hauria d’usar-se només en les situacions en què la situació a què s’enfronta l’animal excedeix la capacitat de regulació de l’organisme, especialment quan aquesta situació implica un cert grau d’imprevisibilitat i falta de control.
Més recentment, la investigació científica sobre l’estrès ha abordat el paper del cervell a la resposta d’estrès. Diverses àrees del cervell estan involucrades en l’organització de les respostes a estímuls aversius o amenaçadors, i aquestes àrees interactuen àmpliament entre si. Les neurones hipotalàmiques, per exemple, són sensibles a estímuls interns fisicoquímics, estímuls externs físics i estímuls psicosocials. La resposta d’estrès està mediada en gran mesura pel factor alliberador de corticotropina (CRF), secretat principalment pel nucli paraventricular de l’hipotàlem.
Factors estressants
Els factors d’estrès es poden dividir en factors físics, socials (resultants de les interaccions amb els individus de la mateixa espècie) i relacionats amb el maneig. Els factors d’estrès tenen un efecte additiu. Això significa que quan diversos factors estressants incideixen sobre l’animal alhora, la resposta d’estrès resultant serà més gran que si l’animal fos exposat a un sol factor estressant. Per tant, situacions com el deslletament i el transport poden ser especialment difícils per als animals.
Com pot afectar l’estrès al rendiment productiu?
La resposta d’estrès inclou diversos canvis que poden tindre efectes negatius sobre el rendiment dels animals de granja. Aquests efectes inclouen els canvis en la funció immune i l’augment conseqüent de la susceptibilitat a les malalties, la disminució de la ingesta d’aliment i de la rumia, la inhibició de l’alliberament d’oxitocina i la reducció de la fertilitat, entre d’altres. En aquesta fitxa tècnica s’abordarà l’efecte de l’estrès sobre la susceptibilitat a les malalties, la ingesta d’aliment i la rumia.
Funció immune i susceptibilitat a les malalties
L’estrès pot inhibir la funció immune. Tot i això, els mecanismes responsables de l’efecte de l’estrès crònic sobre el sistema immune són molt específics, i només alguns tipus de defensa contra les malalties es veuen afectats. Quan la resposta d’estrès implica l’alliberament de glucocorticoides o catecolamines, la resposta immune cel·lular és inhibida. A la pràctica, això significa que algunes patologies són més susceptibles de ser potenciades per l’estrès crònic que d’altres. Entre aquestes patologies s’inclouen les malalties respiratòries infeccioses i la infecció per Salmonella sp. S’ha demostrat, per exemple, que l’estrès durant el transport augmenta la incidència de pneumònia causada per l’herpes virus boví tipus-1 en vedells, la pneumònia causada per Pasteurella sp. i la consegüent mortalitat en vedells i ovins, i la samonellosi en ovins i cavalls.
La susceptibilitat a altres malalties també pot augmentar com a conseqüència de situacions potencialment estressants. Per exemple, diversos estudis han demostrat un augment en la prevalença de mastitis en vaques lleteres com a resultat de la por crònica. Encara que no es coneix el mecanisme precís que explica aquest efecte, s’ha suggerit que la funció de les cèl·lules NKC (“
Igualment, se sap que l’estrès durant el deslletament augmenta el risc de malalties digestives a diverses espècies.
Consum d’aliment i rumia
L’efecte negatiu de l’estrès sobre el consum d’aliment ha estat reconegut malgrat que els canvis precisos involucrats són encara objecte de debat. És probable, però, que l’efecte inhibidor de l’estrès sobre la gana sigui conseqüència d’una interacció complexa entre els glucocorticoides, la leptina i el CRF.
Hi ha certa evidència que suggereix que l’estrès pot tenir un efecte inhibidor sobre la rumia i això pot reduir la digestibilitat dels aliments i conseqüentment el rendiment productiu, augmentant també el risc d’acidosi ruminal. El mecanisme precís subjacent dels efectes de l’estrès sobre la rumia no es coneix, però és interessant destacar que l’activitat del cervell durant la rumia és similar a la del son i se sap que l’estrès pot dificultar el son.
Resum
| Els dos elements principals de la resposta d’estrès són l’eix HPA i el sistema SAM, i tant els nivells plasmàtics de glucocorticoides com els canvis de conducta han estat utilitzats com a mesures d’estrès. L’estrès sorgeix quan les demandes ambientals excedeixen la capacitat d’adaptació de l’organisme, sobretot quan l’animal percep una situació determinada com a impredictible i poc controlable. Els factors d’estrès tenen caràcter additiu i, per tant, el deslletament i el transport són susceptibles de provocar una resposta intensa d’estrès en els animals. |
Referències
- Cannon WB 1929 Bodily changes in pain, hunger, fear and rage: an account of recent researches into the function of emotional excitement. Appleton, New York.
- Selye H 1936 A syndrome produced by diverse nocuous agents. Nature 138: 32-33.
- Broom DM and Johnson KG 1993. Stress and Animal Welfare. Chapman & Hall, London.
- Koolhaas JM, Bartolomucci A, Buwalda B, de Boer SF, Flügge G, Korte SM, Meerlo P, Murison R, Olivier B, Palanza P, Richter-Levin G, Sgoifo A, Steimer T, Stiedl O, van Dijk G, Wöhr M, Fuchs E 2011 Stress revisited: A critical evaluation of the stress concept. Neuroscience and Biobehavioral Reviews 35, 1291-1301.
